acabem el bloc capicúa. Si l'havíem arrencat amb la formulació de la teoria del caos, acabem ara amb ella. Si vèiem en l'hipertext un comportament rizomàtic, també el veiem ara en la decissió de l'Assemblea de Barcelona i, amb ella, del bloc acampadabcn: es desfà el nucli, representat a la Plaça de Catalunya, la imatge, la icona d'un moviment, el 15M, per anar als barris, als pobles.
amb més d'un milió de visites, el bloc que representa el moviment generat pels indignats parla de desfer-se'n d'aquest centre físic, visible, i potenciar la xarxa. "Fem la línia, no el punt". També a les múltiples aportacions que construeixen i fan possible la Web 2.0 els manca un centre, un punt "des d'on" rebre la informació.
sap greu despedir-se d'un bloc, però cal aprendre també a viure en el caos, que no vol dir controlar-lo, sinó saber-se part d'una la xarxa amb un comportament imprevisible i amb una actitud global. N'engegarem altres, amb altres, d'una altra manera.
farem xarxa i, com al circ, la xarxa ens permetrà provar coses, viure.
al capdavall, estem de trànsit. Som funambulistes.
arribats al final del curs, divisem el Web 2.0. Si fins ara miràvem de publicar a la xarxa, de fer-nos conèixer, ara hi participem conjuntament. Un espai -una "actitud", més que una nova eina tecnològica- basat en la creació de continguts produïts i compartits pels propis usuaris. Ja hem vist als posts anteriors l'exemple de la Wikipèdia, una enciclopèdia on line on els mateixos productors en són els consumidors.
atenent als criteris rizomàtics, al nou paradigma que ha significat l'hipertext, sembla evident que el Web 2.0 és un pas més en aquesta direcció: cada cop l'usuari n'és més autor, els delays en la informació són menors, els continguts es diversifiquen (àudio, video), es potencia la creació (i, sobretot, es comparteix la creació, la qual cosa em sembla un canvi importantíssim de concepte)
sembla clar, doncs, que l'arribada de la Web 2.0 és un avanç significatiu pel que fa a les noves formes d'escriptura, de comunicació i de relació social. Arribat a aquest punt, però, no me'n sé estar de publicar un dubte que em genera tot plegat: he de confessar que hi ha un apartat que em fa por i que haurem de ser curosos en mirar d'evitar-lo, el fet que la xarxa s'acabi convertint en una mena de màrqueting on line. Sé de molta gent que està pendent de la xarxa: allò que troben que "els pot fer interessants" ho publiquen. Al Facebook, al Twitter, al bloc personal. Cada cop més -la xarxa és el mirall de la vida- vivim en un aparador. Ens interessa ensenyar-nos, que ens vegin. I potser també caldria tenir en compte què volem dir, qui som. Hi ha un ser compartit, és cert: som animals socials, però aquí dins nostre hi viu alguna cosa que només jo puc explicar i potser acabi sent la més interessant de comunicar als demés.
no vull semblar un avi que, davant l'allau de noves eines, no sap interpretar el canvi si no és des de la por. Res més lluny. En sóc usuari i estic emocionat amb la Web 2.0. Potser la clau, un cop més, rau en el fet que no hem de partir de la confrontació. Potser no hi ha un abans i un després. Només es tracta d'aprendre a usar les noves eines. Saber en quin/s moment/s volem viure a l'aparador i quan volem quedar-nos a casa, sols.
al el bloc d'espai en blanc hi ha, entre molts, un post que parla de "el retorno de la fuerza sin nombre". I m'ha fet pensar: és que estem davant d'un salt qualitatiu -pel que fa al text- que costa de veure'l de tan a prop com el tenim? potser desbarro, però no puc deixar de dir-ho: en els moviments socials d'aquests dies a Plaça de Catalunya i de Sol, el fet és de tal transcendència que ultrapassa el poder que fins ara havíen tingut les paraules, l'escriptura. L'important és el fet en sí: la indignació té , finalment, una imatge, és una imatge (la de les acampades, la de la "neteja" de la Plaça de Catalunya), molt més enllà que una o unes paraules. De fet, per primer cop, no en sabem gaire ni el nom de tot plegat (15-M?, spanishrevolution?, democracia real, ya?). Potser sí que té raó el post d'espai en blanc: el retorn dels "sense nom"... però amb una imatge que se'ns quedarà per temps a la retina, i unes maneres de fer que just comencem a entendre. Segurament les noves formes d'escriptura són també amb el cos, amb els ulls...
les acampades d’aquests dies reivindiquen repensar la política, el sistema econòmic, l’ensenyament… Anant cap allí, però, ja s’estan removent les velles estructures de la informació. Ja ho vam dir: no és una evolució, sinó “una autèntica revolució”, en paraules de Castells. Un dels aspectes que han significat un canvi substantiu en el moviment del 15M ha estat el control i la transmissió de la informació. Les xarxes socials han estat determinants en molts aspectes de l’acampada: difusió, globalització, comunicació...
al darrer post d’ahir parlava d’un dels trets essencials de la nova era de la informació: com des d’un portàtil s’accedia al món, en un gest bidireccional: una finestra que es multiplica cap enfora i que alhora permet rebre de tot arreu: una nova percepció geopolítica. Essent, però, el bloc també una finestra oberta, publico tres idees que em vénen aquests dies d’indignació.
. l’activisme informacional que mostra aquest moviment (xarxes, agendes de mòbils, gravadores, etc.) té una base e-mocional (i podríem fer fàcilment la dissecció de la paraula: “e” de tecnològic i “mocional”, de moviment). La xarxa es mou i commou.
. la identitat personal es veu immersa en un moviment comú, és una més en la cadena. La xarxa, així, esdevé un espai per a la construcció d’una identitat col•lectiva, que no és només la suma de totes les identitats que la composen.
acabo el post expressant un tema que em preocupa: les eines (sobretot el hardware) que es fan servir per a conformar la comunicació dels moviments socials, com l’acampada bcn, no deixen de ser objectes construïts pel mateix capitalisme contra el que diuen lluitar. Com més diners gastem en l’ordinador o l’smartphone, millor comunicarem i, en conseqüència, millor podrem lluitar contra aquells que fabriquen ordinadors o smartphones. El peix que es mossega la cua?
l’ús d’internet i, amb ell, de noves formes d’escriptura en els els moviments socials que s’estan donant aquests dies en les acampades és un fet inqüestionable. Si el temps avança depressa per a algunes coses, pel que fa a la comunicació i, sobretot, el control d’aquesta, la velocitat és de vertigen. No ens enganyem: la Vanguardia, el Pais, les emissores “grans” de ràdio o de TV estan veient com un tsunami de tweets, sms, mails o petites emissores locals passen pel damunt seu sense que acabin de saber com reaccionar.
en aquesta interacció entre internet i els moviment socials hi ha tres trets fonamentals, tal i com assenyala Castells (que era, per cert, fa pocs dies a la Plaça de Catalunya fent una interessantíssima xerrada als indignats):
. el primer és l’evident crisi de les institucions tradicionals (especialment, les polítiques) i l’emergència de noves formes d’estructuració i nous actors socials. La mateixa Plaça de Catalunya n’és plena de petites comissions de tota mena: de drets civils, d’habitatge, de drets animals, de llei electoral, etc...
. el segon tret és que aquests moviments socials s’articulen cada cop més en funció de codis culturals, de valors. Internet i les noves formes de comunicació i escriptura fan que hi hagi una transmissió gairebé instantània d’idees, oferint a cada moment, a cada fet, múltiples possibilitats: la coalició, la suma, l’aportació d’idees o l’organització col.lectiva.
. finalment, el tercer tret és el fet que aquesta interacció a Internet, sobretot a través del text, fa possible una intervenció global des d’una mirada particular. Cada portàtil, cada mòbil, és capaç de generar accions globals, com s’està fent visible aquests dies en les acampades arreu de l’Estat espanyol.
visaualització de l'estructura d'enllaços d'un (una?) wiki, creada amb el paquet de visualització Prefuse per a Java. La mida dels nodes representa l'activitat relativa (la quantitat d'edicions) durant un dia. És bonic.
qui millor que la mateixa Wikipedia per dir-nos qui és ella?: “una enciclopèdia lliure i políglota de la Fundació Wikimedia (una organització sense ànim de lucre)”. És un projecte col·laboratiu, obert a les contribucions anònimes i basat en web (el “wiki” que he comentat un parell de posts abans). Pot ser, doncs, modificat en qualsevol moment, per qualsevol persona i des de qualsevol lloc, atenent-se a unes condicions de referència establertes per les llicències de tipus copyleft.
la idea va néixer al 15 de gener del 2001, com una bifurcació de l’enciclopèdia lliure feta per experts anomenada Nupedia. Es va decidir seguir una política de col·laboració voluntària oberta a l’anonimat, lliure com la comunitat de Programari Lliure o FLOSS (Free/Libre/Open Source Software). De llavors ençà, la Wikipedia no ha parat de créixer. Avui en dia, les xifres són astronòmiques: té més de 150.000 voluntaris,amb disset milions d’articles, en 278 idiomes, que avalen l’èxit de participació del què alguns arriben a considerar un dels projectes col·lectius més importants de distribució del coneixement de la humanitat. A Espanya, són més de sis milions de persones les que consulten la Wikipedia diàriament. Cal, aquí, destacar l’envejable posició que ocupa la “Viquipèdia” (nom escollit per consens l’any 2005), la versió en català.
a part de la quantitat d’entrades que té, cal citar, com a mínim, dues qualitats que la fan indispensable. En primer lloc, la rapidesa de la cerca: normalment –si més no, en estudis universitaris com el nostre- es treballa amb ordinador. Amb un sol “clic” accedim a la Wikipedia des de la mateixa eina amb la que treballem a diari. En segon lloc, cal citar la permanent actualització que suposa una enciclopèdia com aquesta: tot i la quantat d’informació que conté, posem per exemple, la Gran Enciclopèdia Catalana, queda fixada, com hem vist al llarg del curs, en paper, la qual cosa no en permet una actualització. Les entrades són, no les que són, sinó les que eren.Citarem, per acabar amb les avantatges, la sostenibilitat que representa tenir una enciclopèdia virtual.
i defectes? no en té? sí, és evident: té un relatiu component anàrquic per aquells que no estan acostumats a treballar amb enllaços, a una consulta “navegable”, i no se’n sap mai l’autoria de les entrades.
a mi m’és molt útil, la veritat. Una altra cosa és que, després de la consulta a la “wiki” vulgui aprofundir, buscar fonts fiables, però val a dir que és una eina de coneixement molt potent i, el que és més important, viva.
us adjunto un videotutorial que explica com obtenir un usuari per a participar a l'elaboració de la Vikipèdia (la catalana), per si algú s'anima!:
no cal dir que el bloc acampadabcn continua, i més actiu que mai. Si hi cliqueu, entre les moltes novetats que hi trobareu, hi ha una entrada a un fòrum virtual, on qualsevol hi pot intervenir, registrant-se, i un llistat de contactes d'altres punts d'acampada a Catalunya, entre pobles i ciutats, com ara Badalona o Reus.
la mateixa Plaça de Catalunya, de fet, sembla un hipertext vivent!! el text és omnipresent, amb slògans d'allò més enginyosos i en els formats més variats: des de fulls escrits a ma i mida Din A4 fins a immenses pancartes dominant tot l'espai públic. Un paisatge -també sonor- que canvia a cada instant.
ens endinsem en l’obert món de les “wikis” -o dels “wikis”, perquè, pel que sembla, la cosa és de les poques que encara no està sexuada- de la mà de les dues webs estrella: Wikipedia i Wikileaks. Ambdues tenen, com és sabut, finalitats ben diferents i que no detallaré perquè la funció d’aquest bloc és una altra, però comparteixen, si més no, una part de la paraula: l’arrel “wiki”. Consultada la mateixa Wikipèdia, ens diu que “wiki” “és una col·lecció de pàgines web entrellaçades qualsevol de les quals pot ser visitada i modificada en tot moment (programari col·laboratiu).
és una veritat relativa perquè, en el cas de Wikileaks, els lectors-participants no poden modificar-ne el contingut, atès que només ho poden fer els membres qualificats de la pròpia organització. Sembla -dic jo- una mesura lògica, en tractar-se de la publicació de documents molts cops confidencials, dels quals cal comprovar-ne la veracitat.
començarem, en aquest post, parlant d’una d’elles, de Wikileaks, una web que s’ha fet mundialment famosa en poc temps, però que ja acumulava diferents premis de periodisme des del 2008, inclòs un d’atorgat per Amnesty International. Ha publicat papers classificats com a “confidencials”, destapant nombrosos escàndols, el més gran dels quals potser va ser el 2009, amb la notícia d’un helicòpter ianqui que abatia vàries persones a Bagdad i, entre elles un periodista de l’agència Reuters. Arran de la publicació de la notícia es va haver d’obrir una investigació.
hi haurà temps per comentar-ho però, més enllà de tot plegat, Wikileaks posa sobre la taula un tema de total actualitat: la llibertat d’expressió i de premsa. De fet, Wikileaks no és més que un intermediari: no s’inventa res ni acusa ningú, simplement, fa públic allò que els governs consideren matèria reservada i que, per altra banda, han publicat també medis tan convencionals com The Guardian, The New York Times o, a casa nostra, El Pais. El problema, doncs, sembla apuntar més lluny i, sobretot, al fet que les estructures tradicionals s’enfronten a allò que desconeixen. Caldrà veure com evoluciona…
donada, l’extraordinària evolució del bloc a analitzar -acampadabcn- amplio l’anàlisi que vaig fer ahir, amb algunes dades annexes.
en primer lloc, el bloc exerceix una doble funció: d’una banda, informar i difondre els fets que estan passant a la Plaça de Catalunya. Allò que el bloc privat fa en petit (transcendir l’àmbit privat per publicitar-lo), ho fa aquest weblog amb molta més amplitud. Vol fer molt més gran allò que ja ho és. L’origen, l’autor, no és un sinó molts: una assemblea que fa una acta cada dia i la publica. Per altra banda, el bloc fa un treball de síntesi que vol unificar les idees que van sortint i clarificar-ne els continguts. És, en aquest sentit, eloqüent el segon punt de la darrera assemblea, la d’ahir: “ Acampadabcn no està organitzada per cap plataforma concreta, així que podeu deixar de dir que Acampadabcn està organitzada per Democracia Real Ya. Això no vol dir que dita plataforma no formi part del moviment...”
pel que fa a l’anàlisi lexicomètrica, cito, de major a menor nombre de vegades, les paraules que més apareixen al bloc. Com que està en dos idiomes, català i castellà (i de vegades en tres, anglès), només les cito una d’elles. Un cop accionat el “Concordance”, l’ordre és el següent:
18acampada bcn(23 comptant el hastag #acampadabcn)
signes dels temps: tractem d’hipertext, de l’extensió rizomàtica -horitzontal- dels elements que el composen, i és exactament el que està pàssant amb “democracia Real, ya!” : l’efecte protesta s’escampa per tota la geografia espanyola.
“feu la línia, no el punt”, deien Deleuze i Guattari. No us atureu.
com comentava a l’anterior post, acampadabcn és un bloc tan actiu que, des d’aquest matí -quan l’he proposat, ha canviat pràcticament en la seva totalitat: des del nom a la imatge-banner de la capçalera; des de la nova inclusió d’una columna de tweets a la possibilitat de registrar-s’hi. És, efectivament, un bloc ben viu perquè està al servei d’uns fets que ESTAN PASSANT.
el bloc se’ns presenta així com la cara visible a Internet d’unsevents -les protestes que arrenquen des de “democracia Real, ya”- que estan afectant molts punts d’Espanya. Tot i que ha millorat la presentació, es fa difícil fer-ne una anàlisi freda, “normal”, perquè hi ha dos paràmetres que al bloc en qüestió són absolutament prioritaris: el temps i la utilitat, oferint-se com a aparador de l’acampada de la Plaça de Catalunya.
no es tracta, doncs -al meu entendre- de fer-ne una anàlisi sobre el format o l’estil, sinó de veure’n com està construït i, sobretot, si serveix per a allò que s’ha proposat. En paraules de Núria Almirón, una de les funcions essencials dels Weblogs ha estat fins avui “actuar como foros de opinión donde sus autores expresan sin constricciones de ningún tipo lo que piensan”. Acampadabcn, efectivament, té entre les seves funcions la lliure expressió i altaveu del que està passant a la Plaça.
pel que fa al disseny, el bloc presenta una columna central, prioritària, on s’explica el que passa (entre altres, les actes de les assemblees que hi tenen lloc), i a ambdós costats, la columna dels darrers TWEETS publicats, per una banda, i una columna que es diu META, des d’on els usuaris poden registrar-s’hi i accedir a més continguts.
la pàgina principal presenta tres llengüetes: “Inicio”, “About” i “Contact@”. A més de trobar-hi tota mena d’enllaços a altres punts d’acampada, s’hi poden deixar comentaris.
a la segona entrada que vaigfer, hi vaig posar que faria el seguiment d’un altre bloc, que em semblava prou interessant: dinero gratis. La vida, però, va molt depressa, i en temps de crisi hi ha temes urgents. Hi ha molta gent que s’ha organitzat, a diferents ciutats d’Espanya, com ara #acampadasol(madrid),#acampadabilbao, #acampadasevilla, #acampadazgz,#acampadamalaga, o #acampadagranada. Gent que s’ha plantat, pacíficament, a l’espai públic, en protesta per la gestió de la crisi. A Barcelona, des de la Plaça de Catalunya, on s’estan, han fet també un bloc: http://acampadabcn.wordpress.com/, que és el que analitzaré. Si una de les característiques d’un bloc és que estigui viu, aquest ho està més que cap. El disseny no pot ser més senzill, no hi ha temps per a enllaços ni links multimèdia, de moment, però és un altaveu en moviment constant .
us passo també l’adreça de democracia real ya!, que és l’organització mare de tot plegat, un bloc que rebutja explícitament qualsevol violència i que, en portar alguns mesos en funcionament, està molt més desenvolupat: aquest sí que presenta “youtubes”, enllaços a blocs locals, pàgina facebook, etc.
és graciós: ara que anem d’anàlisis lexicomètriques, el diari gratuït “Què” d’avui, dimarts 17 de maig, en publica una dels programes electorals que corren aquests dies a Barcelona. Evidentment, les paraules més citades per tots els partits són “Barcelona” i “ciutat”. “Seguritat” té el rècord en CiU, i el que menys vegades la cita és ICV-EUiA. El PSC goleja quan parla de “convivència”, “serveis” i “ocupació”, mentre que CiU guanya en “atur” i “persones”.
acabo de rebre el WOK, el diari digital de la UOC, on s'informa de la xerrada que va fer un tal Mao (el nom em sona!) sobre el "sharisme". És -segons el conegut bloguista xinès- l'esperit de l'era web 2.0, la idea de compartir coneixement.
és evident que el capitalisme ens ha educat en la cultura de la possessió. El que tinc jo no ho tens tú. No només és una teoria dolenta: és falsa, perquè hi ha molta informació per compartir, sense que això suposi cap pèrdua. Compartir és multiplicar, no dividir. "Som neurones en xarxa connectades entre nosaltres per les sinapsis del programari social", comenta Mao.
només hi tinc un "però", jo: el nom de "sharisme" -tot i que és evident que ve del verb "share", compartir- té clares resonàncies religioses, a la "sharia" islàmica. No seria -dic jo- més lògic posar-lo en gerundi? el "sharing", el fet d'intercanviar constant, sense passat ni present, un mode verbal que s'està fent a cada instant?
no puc acabar sense copiar-vos uns versos d'Eliot -extrets d"East Coker", el segon dels seus coneguts "Quatre Quartets" que, per cert, acaben de publicar-se magníficament traduïts per Àlex Susanna- i que venen molt al cas:
"In order to possess what you do not possess you must go by the way of dispossession".
a la part superior dreta d’aquest bloc hi he afegit un link a un altre que em sembla molt interessant i que és el que em proposo analitzar: “dinero gratis”. Si hi cliqueu, entrareu a un bloc que és “un grito de asco frente al sentido común”: un espai que usa les eines de l’hipertext des d’una perspectiva clarament política, amb nombrosos enllaços a pàgines o blocs bel.ligerants (espai en blanc, V de vivienda o Sindominio, per exemple). Més endevant en faré una anàlisi més detallada, però d’entrada proposa una resposta política des de diverses perspectives (feminista, educativa) que la fan una eina REAL alternativa. Si el comptador de visites funciona bé, en tenen més d’un milió!
d'entrada, li he posat aquest títol al bloc -de trànsit- perquè tinc la sensació que tot és moviment. Ensetar aquest bloc, interactuar amb un hipertext. Com diuen Deleuze i Guattari a "Rizoma", l'important és la línia, no el punt. No es tracta d'arribar, sinó d'anar-hi. Per això tinc el costum poc acadèmic de començar les frases amb minúscules. Res no comença ni acaba.
i també per això, abans de donar per fet un sistema de treball, una manera de fer que afecti tots els àmbits d’intervenció (artística, productiva, metodològica), convé imaginar-se tot l’abast d’un projecte -en aquest cas, del bloc- i un cop establerta una direcció, resseguir-ne el fil i deixar-se portar. És cert que hi ha molts camins a seguir, moltíssimes possibilitats, però el que no es pot fer mai és fer servir una metodologia existent, anterior, sense comprovar-ne l’eficàcia. Amb Feyerabend, penso que no hi ha una sola idea, per absurda i repugnant que sigui, que no tingui un aspecte sensat.
començo, doncs, el bloc, partint de zero. Veure-les venir i inventant coses. Publicant en veu alta i esperant el què direu. A partir d'ara comencem a caminar, plegats.
