anàlisi d’un bloc: acampadabcn

com comentava a l’anterior post, acampadabcn és un bloc tan actiu que, des d’aquest matí -quan l’he proposat, ha canviat pràcticament en la seva totalitat: des del nom a la imatge-banner de la capçalera; des de la nova inclusió d’una columna de tweets a la possibilitat de registrar-s’hi. És, efectivament, un bloc ben viu perquè està al servei d’uns fets que ESTAN PASSANT.

el bloc se’ns presenta així com la cara visible a Internet d’uns  events -les protestes que arrenquen des de “democracia Real, ya”- que estan afectant molts punts d’Espanya. Tot i que ha millorat la presentació, es fa difícil fer-ne una anàlisi freda, “normal”, perquè hi ha dos paràmetres que al bloc en qüestió són absolutament prioritaris: el temps i la utilitat, oferint-se com a aparador de l’acampada de la Plaça de Catalunya.

no es tracta, doncs -al meu entendre- de fer-ne una anàlisi sobre el format o l’estil, sinó de veure’n com està construït i, sobretot, si serveix per a allò que s’ha proposat. En paraules de Núria Almirón, una de les funcions essencials dels Weblogs ha estat fins avui “actuar como foros de opinión donde sus autores expresan sin constricciones de ningún tipo lo que piensan”. Acampadabcn, efectivament, té entre les seves funcions la lliure expressió i altaveu del que està passant a la Plaça.

pel que fa al disseny, el bloc presenta una columna central, prioritària, on s’explica el que passa (entre altres, les actes de les assemblees que hi tenen lloc), i a ambdós costats, la columna dels darrers TWEETS publicats, per una banda, i una columna que es diu META, des d’on els usuaris poden registrar-s’hi i accedir a més continguts.

la pàgina principal presenta tres llengüetes: “Inicio”, “About” i “Contact@”. A més de trobar-hi tota mena d’enllaços a altres punts d’acampada, s’hi poden deixar comentaris.

el bloc està fet amb la plantilla “Wordpress”.

acampada # BCN

a la segona entrada que vaig  fer, hi vaig posar que faria el seguiment d’un altre bloc, que em semblava prou interessant: dinero gratis. La vida, però, va molt depressa, i en temps de crisi hi ha temes urgents. Hi ha molta gent que s’ha organitzat, a diferents ciutats d’Espanya, com ara #acampadasol (madrid),  #acampadabilbao,  #acampadasevilla,  #acampadazgz,  #acampadamalaga, o #acampadagranada. Gent que s’ha plantat, pacíficament, a l’espai públic, en protesta per la gestió de la crisi. A Barcelona, des de la Plaça de Catalunya, on s’estan, han fet també un bloc: http://acampadabcn.wordpress.com/, que és el que analitzaré. Si una de les característiques d’un bloc és que estigui viu, aquest ho està més que cap. El disseny no pot ser més senzill, no hi ha temps per a enllaços ni links multimèdia, de moment, però és un altaveu en moviment constant .

us passo també l’adreça de democracia real ya!, que és l’organització mare de tot plegat, un bloc que rebutja explícitament qualsevol violència i que, en portar alguns mesos en funcionament,  està molt més desenvolupat: aquest sí que presenta “youtubes”, enllaços a blocs locals, pàgina facebook, etc.

anàlisi lexicomètrica dels programes electorals

és graciós: ara que anem d’anàlisis lexicomètriques, el diari gratuït “Què” d’avui, dimarts 17 de maig, en publica una dels programes electorals que corren aquests dies a Barcelona. Evidentment, les paraules més citades per tots els partits són “Barcelona” i “ciutat”. “Seguritat” té el rècord en CiU, i el que menys vegades la cita és ICV-EUiA. El PSC goleja quan parla de “convivència”, “serveis” i “ocupació”, mentre que CiU guanya en “atur” i “persones”.

el sharisme de Mao

acabo de rebre el WOK, el diari digital de la UOC, on s'informa de la xerrada que va fer un tal Mao (el nom em sona!) sobre el "sharisme". És -segons el conegut bloguista xinès- l'esperit de l'era web 2.0, la idea de compartir coneixement.

és evident que el capitalisme ens ha educat en la cultura de la possessió. El que tinc jo no ho tens tú. No només és una teoria dolenta: és falsa, perquè hi ha molta informació per compartir, sense que això suposi cap pèrdua. Compartir és multiplicar, no dividir. "Som neurones en xarxa connectades entre nosaltres per les sinapsis del programari social", comenta Mao.

només hi tinc un "però", jo: el nom de "sharisme" -tot i que és evident que ve del verb "share", compartir- té clares resonàncies religioses, a la "sharia" islàmica. No seria -dic jo- més lògic posar-lo en gerundi? el "sharing", el fet d'intercanviar constant, sense passat ni present, un mode verbal que s'està fent a cada instant?

no puc acabar sense copiar-vos uns versos d'Eliot -extrets d"East Coker", el segon dels seus coneguts "Quatre Quartets" que, per cert, acaben de publicar-se magníficament traduïts per Àlex Susanna- i que venen molt al cas:

"In order to possess what you do not possess
 you must go by the way of dispossession".

la segona pedra: un enllaç molt interessant!

 a la part superior dreta d’aquest bloc hi he afegit un link a un altre que em sembla molt interessant i que és el que em proposo analitzar: “dinero gratis”. Si hi cliqueu, entrareu a un bloc que és “un grito de asco frente al sentido común”: un espai que usa les eines de l’hipertext des d’una perspectiva clarament política, amb nombrosos enllaços a pàgines o blocs bel.ligerants (espai en blanc, V de vivienda o Sindominio, per exemple). Més endevant en faré una anàlisi més detallada, però d’entrada proposa una resposta política des de diverses perspectives (feminista, educativa) que la fan una eina REAL alternativa. Si el comptador de visites funciona bé, en tenen més d’un milió!

la primera pedra

d'entrada, li he posat aquest títol al bloc -de trànsit- perquè tinc la sensació que tot és moviment. Ensetar aquest bloc, interactuar amb un hipertext. Com diuen Deleuze i Guattari a "Rizoma", l'important és la línia, no el punt. No es tracta d'arribar, sinó d'anar-hi. Per això tinc el costum poc acadèmic de començar les frases amb minúscules. Res no comença ni acaba.

i també per això, abans de donar per fet un sistema de treball, una manera de fer que afecti tots els àmbits d’intervenció (artística, productiva, metodològica), convé imaginar-se tot l’abast d’un projecte -en aquest cas, del bloc- i un cop establerta una direcció, resseguir-ne el fil i deixar-se portar. És cert que hi ha molts camins a seguir, moltíssimes possibilitats, però el que no es pot fer mai és fer servir una metodologia existent, anterior, sense comprovar-ne l’eficàcia. Amb Feyerabend, penso que no hi ha una sola idea, per absurda i repugnant que sigui, que no tingui un aspecte sensat. 

començo, doncs, el bloc, partint de zero. Veure-les venir i inventant coses. Publicant en veu alta i esperant el què direu. A partir d'ara comencem a caminar, plegats.